Biografia d’en Pere Dot

 Un 28 de març de 1885 va néixer  a la finca de la torreblanca, propietat dels marquesos de Monistrol, un dels roseristes més universals de la història: Pere Dot i Martínez, fill de Simó Dot i Canalias i de Benita Martínez.

 Del seu pare Simó sabem que en el padró d’habitants de Sant Just Desvern de 1895 apareix sense professió i que, pel que sembla, treballava de jornaler o masover en alguna masia del poble –com apuntarem més endavant, més que d’una masia es tractava d’una finca de cert renom i molta importància en aquells moments: la Torreblanca. També podem destacar que Simó Dot fou regidor de Sant Just Desvern entre el 1897 i el 1900, i que segons el llibre de padrons, la família va deixar Sant Just Desvern el 14 d’abril de 1900. Simó Dot no era dels contribuents més importants de la ciutat i, segons sembla, havia nascut a Sant Joan Despí. També sabem que la mare de Pere Dot, Benita Martínez, era natural de Madrid i que del matrimoni nasqueren quatre fills: tres noies –Carme, Teresa i Pilar– i un noi –en Pere.

 A primer cop d’ull podem concloure que es tractava d’una família d’arrels humils i pagesa.

 L’any 1906 ja trobem la família instal·lada a Sant Feliu de Llobregat. Hem d’entendre que aquest any la família s’instal·là fora de la finca de la torre Blanca, però el que no sabem encara és el motiu que els portà a deixar la finca.

 Fos quin fos el motiu del canvi de residència, sabem pel padró d’habitants de 1906 que els Dot vivien a Sant Feliu des de feia dos anys i un mes, concretament al número 25 de la Carretera, i que el pare era horticultor i que sabia llegir i escriure, igual que la seva dona i els seus fills.

 Aquest document també ens aporta l’any de naixement dels fills i confirma que el fill gran de la família era Pere Dot, alhora que també confirma que van néixer a Sant Just Desvern.

 El fet que el naixement de Pere Dot fos a la finca de la torre Blanca tampoc és fruit de la casualitat, com ja hem apuntat en les ratlles precedents. El seu pare, Simó, n’era el jardiner major. Simó Dot i Canalias fou el promotor d’un veritable canvi botànic a la finca, en projectà els jardins introduint-hi noves espècies d’arbres ornamentals i de fruiters, com ara pruneres japoneses, i fou en aquest espai on posà en pràctica tota una sèrie d’innovacions tècniques en el camp de la hibridació, dels empelts i de la pol·linització, que va fer del jardí de la torre Blanca un dels més importants del moment. A ell es deu la creació d’una varietat de sòfora (Sophora  pendula ‘doteana’)

 El treball de Simó Dot el portà a guanyar-se una magnifica reputació, que va motivar que la Diputació de Barcelona el nomenés delegat oficial de l’Exposició Nacional de París l’any 1900. Es pot dir que Simó Dot arribà a ser un dels més importants jardiners espanyols i europeus de l’època.

 No és estrany, doncs, que amb aquests antecedents, el seu fill, Pere Dot i Martínez, se sentís atret pel món de la floricultura i s’iniciés al costat del seu pare en el treball de la jardineria. El que Simó no es podia imaginar és que s’interessés tant pel món de les roses. Una decisió que va portar a discussions entre pare i fill.

llac del parc Torreblanca

Va ser als setze anys quan Per Dot, aconsellat pel seu pare, anà a treballar amb Joaquin Aldrufeu. L’any 1910 es traslladà a París i a Bèlgica per ampliar coneixements. Passejant per la vora del riu Sena, en un mercat de llibres usats va descobrir un llibre que li cridà l’atenció: Les Rosiers, de Cochet- Cochet i Motet. Aquest llibre el va introduir al món de les noves tècniques d’hibridació i li aportà noves dades sobre els rosers, alhora que el va incentivar a cercar noves varietats de roses.

La seva passió pel món de les roses el va portar a ser un dels principals promotors d’una de les associacions de roses de més prestigi a l’Estat espanyol: Amics de les Roses, fundada l’any 1931 a Barcelona, ena entitat de la qual també formaven part, entre d’altres, Rubió i Tudurí, Cambó, Ros i Sabaté, i Cebrià Camprubí.

La seva experiència com a obtentor es va iniciar amb la hibridació de dues roses franceses: Mme Ravary i Mme Edouard Herriot, de la qual va sortir la varietat Margarita Riera, rosa de color vermellós i salmó sostinguda per un peduncle molt fi, de complexitat prima i molt bona floració. Aquesta varietat va ser presentada al Concurs Internacional de Bagatelle a París l’any 1924, on obtingué un certificat de mèrit.

L’any 1924 ja trobem altres varietats noves, com Francesc Corbera, Maria Fontcuberta i Oleguer Junyent.

La cursa del seu prestigi internacional s’estava iniciant, estimulada sense cap dubte per aquest premi a França. L’any 1925 obtingué un altre títol important amb una medalla a l’Exposició Internacional de Saverne, també a França, aquesta vegada amb la varietat Marí Dot. I així tot un seguit de reconeixements fins a arribar, l’any 1933, a Roma, on obtingué la medalla d’or amb una de les varietats més destacades que amb el temps ha esdevingut un clàssic, la Condesa de Sastago.

Condesade Sastago

A partir d’aquí un bon nombre de ciutats espanyoles, com Barcelona, Lleida o Madrid, i de l’estranger, com París, Lió, Ginebra, Roma, Londres i Tòquio, entre d’altres, van conèixer la catalanitat de les roses Dot, com ho evoquen alguns dels noms de les seves obtencions: Àngel Guimerà, Francesc Cambó, Apel·les Mestres, Ignasi Iglesias

Entre el 1924 i el 1957 va aconseguir 26 medalles d’or i 17 certificats de mèrit, a més d’altres premis i múltiples reconeixements. El seu pes és tan important en la roserística catalana i espanyola que ha fet dir a Stelvio Coggiati,bon coneixedor del món de les roses, que Pere Dot és el “patriarca de la rosa a Espanya”. Al mateix temps, Dot profunditzà la investigació sobre el color, el perfum i les formes de les roses. Això feia que moltes persones s’apropessin als camps de conreu i al seu laboratori natural per admirar el seu treball. Per aquesta època, la pionera agència de viatges Marsans oferia la possibilitat de visitar, dintre de les seves rutes turístiques, els camps de roses de la família Dot a Sant Feliu de Llobregat.

Cap a l’any 1936, Pere Dot intensificà la seva dedicació a l’obtenció de roses petites, que en aquell moment tenien molt d’interès en general. Però la Guerra Civil va retardar alguns anys tant els resultats obtinguts com el coneixement d’aquests. A partir de 1946 els rosers i les roses miniatures comencen a comercialitzar-se. De fet, tan sols amb les miniatures, Pere Dot ja s’hauria guanyat el prestigi universal que l’acompanyava ja en aquests anys.

La Guerra Civil no era un moment propici per a les roses i els jardins, i la família Dot en va patir les conseqüències: la producció es va alentir per la manca de mercat. En aquests moments de dificultats de tota mena, també econòmiques, van arribar el reconeixement oficial i el suport institucional als treballs dels Dot. Durant la Guerra Civil la seva feina quedà patent en l’Ordre de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya de l’11 de juny de 1938, de la qual destaquen els articles primer i segon, en què es diu, respectivament:

“ Es posada sota la salvaguarda de la Generalitat de Catalunya la finca «Rosas Dot», de Roses del Llobregat, propietat del senyor Pere Dot, amb les corresponents plantacions” i “És autoritzat el Departament de Cultura per adquirir al senyor Pere Dot la quantitat de 3.000 peus de roser, amb destinació a ésser plantats a les Escoles de la Generalitat”.

Malgrat les dificultats pròpies del moment, Pere Dot no va deixar de treballar i de mantenir contacte amb l’estranger, tal com han posat de manifest persones que el coneixien.

En aquest entorn bèl·lic i de dificultat la revista Success whit roses,    l’any 1938 demanava al general Franco que no bombardegés els camps de cultiu de roses de Pere Dot, «que havia posat tanta bellesa al món com Velázquez, Goya i Murillo».

Sol i vent, Casa i finca de P. Dot

Un cop acabada la Guerra Civil l’obtenció de noves varietats i la comercialització de la producció roserística s’aniran recuperant de forma progressiva. Ja l’any 1940 Pere Dot rebrà el reconeixement per part de l’American Rose Society dels Estats Units de Nord-amèrica, en el Concurs Mundial de Roses. Va rebre la cinta blava, guardó que se li va concedir en ser l’únic participant que va situar dues varietats entre les deu millors roses del certamen.

Entre els anys 1940 i 1960 Pere Dot destaca també per les obtencions de les roses miniatures, juntament amb l’holandès De Vink i l’americà Moore. La seva investigació a través de la rosa Indica minima va causar sorpresa internacional, les roses que va presentar Pere Dot eren molt menors de les conegudes fins aleshores: eren rosetes molt més petites, i de fulles i tija també molt més reduïdes en proporció a la flor.

chinensis mínima

Pere Dot encreuava varietats curosament seleccionades i de les obtencions feia una selecció encara més gran, triant les mides més ínfimes, i així fins a tres encreuaments. Entre les varietats de miniatures més importants trobem: Estrellita de oro, Perla de Alcanada i Para tí, medalles d’or a Lió (França) els anys 1943, 1944 i 1946, respectivament.

L’any 1957 el nostre roserista va assolir una de les seves màximes il·lusions: un roser miniatura de miniatures, que va triomfar i va causar sensació mundial per la seves mides reduïdes. És la rosa més petita del món, la rosa , que va ser guardonada al Concurs Internacional de Madrid el mateix 1957 i que deu el seu nom a un malentès. Resulta que la rosa encara no tenia nom i La Vanguardia va fer una entrevista a Pere Dot, i quan aquest, tot content de la seva troballa, va ensenyar la nova rosa a l’entrevistador, aquest li va preguntar quin era el nom de la rosa. Pere Dot va entendre que li preguntava si era una rosa, i va respondre que sí. D’aquí que en sortir publicada l’entrevista el periodista va explicar que la nova varietat de Pere Dot, que era la rosa més petita del món, portava el nom de .

L’excel·lència de les varietats de Pere Dot també es posa de manifest en el fet que molts obtentors d’arreu del món han emprat les seves roses per obtenir noves varietats. I en el fet que no hi ha roserars que no disposin de varietats seves. Fins i tot Joaquin Martínez Friera, estudiós de les roses i amic personal de Pere Dot, a la seva casa de Madrid tenia plantades gairebé totes les varietats de Pere Dot.

catàleg de Roses Dot

Per què no sabem res més de Pere Dot? Doncs, perquè aquest hibridador de fama mundial era una persona senzilla i humil que defugia els grans esdeveniments, especialment si tenien un caràcter públic. Fins i tot en algunes ocasions va declinar invitacions a homenatges o a lliuraments de premis. Ell no acostumava a anar a les exposicions, hi anaven les seves roses. Tot i la seva timidesa, fou generós per ensenyar aquelles persones que se li apropaven amb ganes d’aprendre i sense la intenció d’aprofitar-se’n, mantenint una relació de comunicació i d’intercanvi amb un dels més prestigiosos roseristes mundials.

Per acabar aquesta breu ressenya cal esmentar que la ciutat de Sant Feliu de Llobregat li dedicà el nom d’un carrer abans de la Guerra Civil, avui avinguda de la Marquesa de Castellbell. I el consistori republicà presidit per Josep Gaspà acordà nomenar-lo fill predilecte. Anys més tard, el 1971, se li concedí la primera medalla d’or de la ciutat i posteriorment se li dedicà una plaça, l’actual plaça de Pere Dot, on també s’ubicà un monòlit que és una bona mostra de l’agraïment de la ciutat envers una persona que sempre va manifestar-se com a santfeliuenc i que fou una de les ànimes de les exposicions de roses de la ciutat, que cada any, i ja en fa més de vuitanta, organitza la capital del Baix Llobregat.

Fins aquí una aproximació a la figura d’un dels santfeliuencs més il·lustres en l’any del 125è aniversari del seu naixement.

Enric Ferreras

Anuncis

4 Respostes to “Biografia d’en Pere Dot”

  1. josep plaza Says:

    Hola, soc Josep m Plaza:
    En primer joc os vui felicitar per la gran feina que porteu.
    Sempre desde petit e estat relacionat amb el mon de les plantes i els meus pares em van portar a la finca que cultivaven la Familia Dot a Sant Feliu i em vá motivar molt. Soc fill de Sant JUst i veiem els comentaris i creia que el Sr. Pere Dot era de Sant Feliu, pero veig que no, el meu ajuntament a imprimit una fotografia del Sr. Pere Dot en homenatje al seu 125è aniversari, a la finca que tenien a Sant Just amb plantacions de rosers.
    La meva pregunta es si el Sr Pere Dot và neixa a Sant Just com es que no li ha fet cap homenatje, carrer, plaça ó monumet????
    Em sembla que heu fet un segell per el 125è aniversari, estic interessat en tenir un, si es possible ja em direu ha on el puc trovar.
    Rebi una cordial sal.lutació. Josep Plaza

  2. oihane Says:

    trobo que es molt interesant

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: